Regne Unit
-Historia
Els
primers assentaments per éssers humans anatòmicament moderns en l'actual
territori del Regne Unit es va produir en onades fa aproximadament 30.000 anys.Es
creu que, cap a finals 
del període prehistòric de la regió,a la població pertanyia a la cultura dels celta
insulars , que comprèn als britans a Irlanda gaélica la conquesta romana,
iniciada l'any 43 va sotmetre al sud de l'illa a ser una província de l'imperi
per quatre segles. A això, li va seguir una sèrie d'invasions encapçalades per
diferents pobles germànics -anglos, saxons i jutos-, que va reduir l'àrea
británica al que anava erigir-se com l'actual territori de Gal·les i l'històric
Regne de Strathclyde. La major part de la regió colonitzada pels anglosaxons es
va unificar al Regne d'Anglaterra en el segle X ,cap al nord-est d'Irlanda i
tradicionalment se suposa que han migrat des allà al segle V-22 23 es van unir
amb els pictes per crear l'anomenat Regne d'Escòcia al segle IX.En el any 1066
els normats han sigut conquistadors ,vikings
van invair des França i després de la seva conquesta, van prendre el poder de
grans parts de Gal·les, Irlanda i van ser convidats a establir-se a Escòcia,intruduint
el feudalisme de cada paísamb el model de norteño-francès i la cultura normats
. L'elit normanda va influenciar en gran mesura, però va ser assimilada amb
cadascuna de les cultures locals . Subsegüentment, els reis medievals anglesos
van conquerir Gal·les i van realitzar un intent fallit per annexar a Escòcia a
la seva territori. Després de la Declaració d'Arbroath, Escòcia va mantenir el
seu status sobirà, tot i les constants tensions amb Anglaterra. Els monarques
anglesos, a causa de l'herència que posseïen sobre territoris a França i per les reclamacions a
la corona francesa, van mantenir diversos conflictes a França, sent el més
notable d'ells la Guerra dels Cent Anys. En ella, Escòcia es va aliar amb
França i va finalitzar en 1453, amb la retirada anglesa de terres francesas.
del període prehistòric de la regió,a la població pertanyia a la cultura dels celta
insulars , que comprèn als britans a Irlanda gaélica la conquesta romana,
iniciada l'any 43 va sotmetre al sud de l'illa a ser una província de l'imperi
per quatre segles. A això, li va seguir una sèrie d'invasions encapçalades per
diferents pobles germànics -anglos, saxons i jutos-, que va reduir l'àrea
británica al que anava erigir-se com l'actual territori de Gal·les i l'històric
Regne de Strathclyde. La major part de la regió colonitzada pels anglosaxons es
va unificar al Regne d'Anglaterra en el segle X ,cap al nord-est d'Irlanda i
tradicionalment se suposa que han migrat des allà al segle V-22 23 es van unir
amb els pictes per crear l'anomenat Regne d'Escòcia al segle IX.En el any 1066
els normats han sigut conquistadors ,vikings
van invair des França i després de la seva conquesta, van prendre el poder de
grans parts de Gal·les, Irlanda i van ser convidats a establir-se a Escòcia,intruduint
el feudalisme de cada paísamb el model de norteño-francès i la cultura normats
. L'elit normanda va influenciar en gran mesura, però va ser assimilada amb
cadascuna de les cultures locals . Subsegüentment, els reis medievals anglesos
van conquerir Gal·les i van realitzar un intent fallit per annexar a Escòcia a
la seva territori. Després de la Declaració d'Arbroath, Escòcia va mantenir el
seu status sobirà, tot i les constants tensions amb Anglaterra. Els monarques
anglesos, a causa de l'herència que posseïen sobre territoris a França i per les reclamacions a
la corona francesa, van mantenir diversos conflictes a França, sent el més
notable d'ells la Guerra dels Cent Anys. En ella, Escòcia es va aliar amb
França i va finalitzar en 1453, amb la retirada anglesa de terres francesas.
-L’Edat
Moderna
L'Edat Moderna va estar marcada per conflictes religiosos al
voltant de la reforma protestant, on es va produir a partir d'allí la
introducció de les esglésies protestants estatals en cada país.Gal·les va ser
incorporat totalment al Regne d'Anglaterra, i Irlanda va ser constituït com
regne en unió personal amb la corona inglesa.Dins de l'actual territori
nord-irlandès, les terres de la noblesa catòlica gaèlica independent van ser
confiscades i donades als colons protestants d'Anglaterra i Escòcia.
En 1603, Jacobo VI d'Escòcia va heretar la corona
d'Anglaterra i Irlanda, la qual cosa va unir als tres regnes i es va traslladar
la seva cort des Edimburg a Londres, no obstant això, cada país seguia sent una
entitat política independent, al mateix temps que conservaven les seves institucions
polítiques, legals i religioses separadas.A mitjans de segle XVII, els tres regnes van estar
involucrats en una sèrie de guerres -incloent la Guerra Civil anglesa- que van
desencadenar en l'enderrocament temporal de la monarquia i l'establiment d'una
república unitària de la comunitat d'Anglaterra, Escòcia i Irlanda. Durant els
segles XVII i XVIII, es van reportar actes de pirateria de la flota britànica, atacant i robant
vaixells de les costes europees.Malgrat restauració de la monarquia en 1660,
l'interregne va assegurar, després de la Revolució gloriosa (1688) i la
Declaració de Drets de 1689 i la Llei de Dret, que a diferència dels altres
països europeus, l'absolutisme real no prevalcería, i que un professat com a
catòlic mai podria accedir al tron. La constitució britànica es desenvoluparia
sobre la base d'una monarquia constitucional i un sistema parlamentari.Amb la
fundació de la Royal Society el 1660, l'estudi de la ciència va augmentar
notablement. Durant aquest període, particularment a Anglaterra, el
desenvolupament de l'armada anglesa -dins el context de l'anomenada era dels
descobriments va conduir a l'adquisició i liquidació de colònies d'ultramar,
particularment de a Amèrica del Nort.
-En la Unio
L'1 de maig de 1707, es va crear el Regne
de Gran Bretaña per mitjà de la unió política celebrada entre el Regne
d'Anglaterra on es trobava Gal·les i el
Regne d'Escòcia. Aquest esdeveniment va ser el resultat del Tractat d'Unió
signat el 22 de juliol de 1706 i ratificat pels parlaments anglès i escocès per
crear l'Acta d'Unió de 1707. Gairebé un segle després, el Regne d'Irlanda, sota
el domini anglès des 1691 , es va unir amb el Regne de Gran Bretanya per formar
el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda, segons l'estipulat en l'Acta d'Unió de
1800.Encara que Anglaterra i Escòcia van ser estats separats abans de 1707, van
romandre en una unió personal des de 1603, quan es va dur a terme la Unió de
les Coronas.
En el seu primer segle d'existència, el país va tenir un
paper important en el desenvolupament de les idees occidentals sobre el sistema
parlamentari, a més que va realitzar contribucions significatives a la
literatura, les arts i la ciencia.La Revolució Industrial, liderada pel Regne
Unit, va transformar el país i va donar suport al creixent al Imperi britànic.
Durant aquest temps, igual que altres potències, va estar involucrat en
l'explotació colonial, incloent el comerç d'esclaus a l'Atlàntic, tot i que amb
l'aprovació de la Llei d'esclaus en 1807, el país va ser un dels pioners en la
lluita contra la esclavitud.Després de la derrota de l'emperador francès
Napoleó Bonaparte en les Guerres Napoleòniques van ser una sèrie de conflictes
bèl·lics que van tenir lloc durant el temps en què Napoleó I Bonaparte va
governar a França. Van ser en part una extensió dels conflictes que van
esclatar a causa de la Revolució francesa i van continuar, a instigació i
gràcies al finançament d'Anglaterra, la nació va emergir com la principal
potència naval i econòmica del segle XIX i va continuar sent una potència
eminent fins al segle XX. La capital, Londres, va ser la ciutat més gran del món
des de 1831 fins a 1925.
L'Imperi britànic va aconseguir la seva màxima extensió en
1921, quan després de la Primera Guerra Mundial, la Societat de Nacions li va
atorgar el mandat sobre les antigues colònies alemanyes i possessions otomanes,
les últimes com a part de la partició de l'Imperi otomà. Un any més tard, es va
crear la Companyia de Radiodifusió Britànica que posteriorment es va convertir
en la British Broadcasting Corporation , la primera radiodifusora a gran escala
de tot el mon.
-Primera
guerra mundial
El 1921, els conflictes interns a Irlanda sobre les demandes
per a un govern autònom irlandès, finalment van conduir a la partició de
l'isla. Alhora, la victòria del partit Sinn Féin a les eleccions generals de
1918, seguida per una guerra de independència, van portar a la creació de
l'Estat Lliure Irlandès Irlanda del Nord
va optar per seguir formant part del Regne Unit. Com a resultat, el 1927 el nom
formal del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda va canviar al seu nom
actual, el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord. La Gran Depressió,
va esclatar en un moment en què el país encara estava lluny de recuperar-se dels
efectes de la Primera guerra mundial.
-Segona guerra
mundial
El Regne Unit va formar part amb els Estats
Units, la Unió Soviètica i França d'entre els aliats de la segona
guerra mundial. Després de la derrota dels seus aliats europeus en el primer
any de la guerra, l'exèrcit britànic va continuar la lluita contra Alemanya en
una campanya coneguda com la batalla
d'Anglaterra. Després de la victòria, el país va ser una de les tres grans
potències que es van reunir per planificar el món.
La Segona Guerra Mundial va deixar l'economia nacional
danyada. No obstant això, gràcies a l'ajuda del pla Marshall que va ser una
iniciativa dels Estats Units per ajudar Europa Occidental, en la qual els
nord-americans van donar ajuts econòmics per valor d'uns 13.000 milions de
dòlars de l'época 1 per a la reconstrucció d'aquells països d'Europa devastats
després de la Segona Guerra Mundial. I als costosos préstecs obtinguts dels
Estats Units i el Canadà, la nació va començar el camí de la recuperacio.
Els anys immediats a la postguerra van veure l'establiment
de l'Estat del benestar, incloent un dels primers i més grans serveis de salut
pública del món. Els canvis en la política del govern també van atreure a
persones de tota la Mancomunitat, naixent un Estat multicultural. Tot i que els
nous límits del paper polític britànic van ser confirmats per la Crisi de Suez
de 1956, la propagació internacional de l'idioma anglès va significar la
influència permanent de la seva literatura i la seva cultura, mentre que des de
la dècada de 1960, la seva cultura popular també començar a tenir gran
influència a l'estranger.
Després d'un període de desacceleració econòmica mundial i
els conflictes industrials en la dècada de 1970, el següent decenni va veure la
substancial afluència d'ingressos obtinguts per la venda del petroli de la mar
del Nord i el creixement econòmic. El mandat de Margaret Thatcher va marcar un
canvi significatiu en la direcció del consens polític i econòmic de la
postguerra; un camí que des de 1997 van seguir els governs laboristes de Tony
Blair i Gordon Brown. El 1982, hi va haver una breu guerra contra l'Argentina a
les Malvines que va concloure amb victòria britànica. En els anys 80 hi va
haver diverses tragèdies en estadis de futbol provocades, entre altres motius
per l'apogeu del fenomen hooligan, com la Tragèdia d'Heysel, la Tragèdia de
Valley Parade i la Tragèdia d'Hillsborough. El 1988, la plataforma petrolífera
Piper Alpha, situada al mar del Nord, va explotar i van morir 167 persones.
Aquest mateix any va succeir l'atemptat terrorista més sagnant comès a Europa,
quan una bomba va esclatar a l'interior del Vol 103 era un avió de l'aerolínia
internacional nord-americana Pan Am de Pa Am i va matar a 270 personas.
El Regne Unit va ser un dels dotze membres fundadors de la
Unió Europea en el seu inici en 1992 amb la signatura del Tractat de
Maastricht. Amb anterioritat, des de 1973 havia estat membre de la precursora
de la Unió Europea, la Comunitat Econòmica Europea . L'actual govern
conservador es troba en favor de la reducció dels poders i competències de
diversos organismes governamentals, a l'transferir-les a la Unió Europea, mentre
que l'oposició, el Partit Laborista, té actituds mixtes a respecto. La fi del
segle XX va veure canvis importants en el govern britànic, amb l'establiment de
les administracions descentralitzades conferides per a Irlanda del Nord,
Escòcia i Gales.
El 16 de setembre de 1992 es va produir l'episodi anomenat dimecres
negre quan uns especuladors financers, entre d'altres George Soros, van apostar
contra la lliura esterlina provocant unes pèrdues multimilionàries a l'estat
anglès, el col·lapse del Banc
d'Anglaterra i obligant a aquest a retirar-se del Mecanisme Europeu de Canvi de
divises.
El 1997 Regne Unit transfereix la sobirania de Hong Kong a
la Xina. Aquest mateix any la mort de Diana de Gal·les en un accident
automobilístic commociona tot el país. El 1998, després de gairebé dos anys de
negociacions, es va signar l'acord de Divendres Santo. Per aquest acord va
actuar com a mediador el llavors president nord-americà Bill Clinton., consumant
el procés de pau a Irlanda del Nord i alto el foc del grup terrorista IRA,
posant fi al Conflicte d'Irlanda del Nord anomenat pels anglesos The Troubles
és a dir les problemas .
La política exterior durant el govern de Tony Blai va ser
d'un estret alineament amb els EUA. Després de la participació del Regne Unit
en l'Operació Llibertat Duradora a l'Afganistan iniciada el 2001, Blair prenc
part de la Cimera de les Açores en 2003 on es va adoptar la decisió de llançar
un ultimàtum de 24 hores al règim iraquià encapçalat per Saddam Hussein per la
seva desarmament .Aquest ultimàtum finalment va desembocar en la invasió de
l'Iraq Operació Llibertat Iraquianael 2003.
El terrorisme islàmic va colpejar Londres el 7 de juliol de
2005 provocant 56 morts i més de 700 ferits, el dia següent que Londres fos la
seu triada per a albergar els Jocs Olímpics de Londres 2012.
La Crisi financera de 2008 va afectar
severament l'economia britànica. Dos anys després, els laboristes de Gordon
Brown perden les eleccions i puja el govern conservador encapçalat per David
Cameron, que va introduir noves mesures d'austeritat destinades a fer front als
dèficits públics substancials que es van donar durant el període de crisis. El
2014 , el Govern escocès va celebrar un Referèndum per la independència
d'Escòcia al setembre d'aquest any, sent rebutjada la proposta d'independència
amb un 55% dels votos.El 9 de setembre de l'any 2015, la reina Isabel II es va
convertir en la monarca amb més temps de regnat al país, havent superat així a
la seva pròpia rebesàvia, la reina Victòria I.
Al juny de 2016 es va celebrar un referèndum sobre la
permanència del Regne Unit a la Unió Europea amb un 51.9% de vots a favor de
deixar l'entitat europea, procés que podria demanar fins a dos anys i que va
iniciar oficialment el 29 de març de 2017. com a part de la coalició
antijihadista a la guerra contra l'Estat Islàmic, el Regne Unit va tornar a ser
colpejat aquest any pel terrorisme en ciutats com Londres i Manchester.
Gobern i política
El Regne Unit és una monarquia parlamentària la cap d'Estat
és Isabel II. Així mateix, és la cap d'Estat dels altres quinze països de la
Mancomunitat de Nacions, situant al Regne Unit en una unió personal amb
aquelles nacions. La reina té la sobirania sobre les dependències de la Corona,
l'illa de Man i els bailiazgos de Jersey i Guernsey. Aquests no formen part del
Regne Unit, tot i que el Govern britànic gestiona les seves relacions exteriors
i la defensa, a més que el parlament té autoritat per legislar en nom seu.
El Regne Unit no té un document que serveixi com a constitució
totalment definida, cosa que només passa en altres dos països del món, Israel i
Nova Zelanda.La constitució del Regne Unit, per tant, consisteix principalment
en una col·lecció de diferents fonts escrites, incloent lleis, estatuts, jurisprudències
i tractats internacionals. Com que no hi ha cap diferència tècnica entre els
estatuts ordinaris i la llei constitucional el parlament pot fer una reforma
constitucionalpel simple fet d'aprovar una llei, i en conseqüència, té el poder
per canviar o suprimir gairebé qualsevol element escrit o no escrit de la
constitució. No obstant això, hi ha certes limitacions per a l'aprovació de les
lleis, per exemple, cap legislatura pot crear lleis que no es puguin canviar en
un futuro.
El Regne Unit compta amb un govern parlamentari, basat en el
sistema Westminster, el qual ha estat emulat arreu del món, un dels llegats de
l'Imperi britànic. El parlament del Regne Unit, que es reuneix al Palau de
Westminster té dues càmeres: la Cambra dels Comuns que va ser elegida pel poble
i la Cambra dels Lords. Qualsevol llei aprovada pel parlament requereix el
consentiment real per convertir-se en llei. El fet que el parlament
descentralitzat a Escòcia i les assemblees a Irlanda del Nord i Gal·les no
siguin òrgans sobirans i puguin ser abolits pel parlament britànic, fa que
aquest últim sigui l'òrgan legislatiu més important al país.
El lloc del cap de govern del Regne Unit, el primer
ministre, l'ocupa el membre del
parlament que obté la majoria de vots a la Cambra dels Comuns, en general és el
líder del partit polític amb més seients en aquesta cambra . El primer ministre
i el gabinet són nomenats pel monarca per formar el Govern de Sa Majestat
encara que el primer ministre tria al Consell de Ministres, i per convenció, el
monarca respecta la seva elección.
Tradicionalment, el gabinet es conforma de membres del
mateix partit del primer ministre de les dues cambres legislatives,
majoritàriament de la Cambra dels Comuns. El poder executiu és exercit pel
primer ministre i el gabinet, els qui fan el seu jurament davant del rei, per
formar part del Consell Privat, de tal manera que es converteixen en ministres
de la Corona. En les eleccions de 2010, el líder del Partit Conservador, David
Cameron, va posar fi als tretze anys del mandat laborista i va assumir el paper
de primer ministro.Cameron va poder repetir aquest èxit en les eleccions
generals de 2015, en on el Partit conservador va obtenir majoria absoluta.
Les eleccions generals són convocades pel monarca. Encara no
hi ha cap termini mínim per ocupar un lloc al parlament, la Llei del Parlament
de 1911 exigeix que s'ha de trucar a una nova elecció dins el termini de cinc
anys després de les eleccions anteriors. Anteriorment, per a les eleccions a la
Cambra dels Comuns, el territori nacional es dividia en 646 districtes
electorals, amb 529 a Anglaterra, 18 a Irlanda del Nord, 59 a Escòcia i 40 a
Gal·les; 75 aquest nombre va augmentar a 650 en les eleccions generals del
2010. Cada districte electoral tria a un membre del parlament per majoria
simple.
El Partit Conservador, el Partit Laborista i el Partit
Nacional Escocès el qual es presenta només a Escòcia són els principals partits
polítics; en les eleccions generals de 2015 van guanyar 619 dels 650 escons
disponibles a la Cambra dels Comuns. La majoria dels escons restants van ser
guanyats per partits que, igual que el Partit Nacional Escocès, només
competeixen en una part del país, com el Partit de Gal·les el Partit Unionista
Democràtic, el Partit Socialdemòcrata i Laborista, el Partit Unionista de
l'Ulster i el Sinn Féin només a Irlanda del Nord, encara que el Sinn Féin també
competeix en les eleccions a Irlanda a
més dels Liberal Demòcrates els quals es presenten a nivell nacional i van
obtenir 8 escons Per a les eleccions al Parlament Europeu, el Regne Unit té
actualment diputats elegits per vot en bloque.Els dubtes sobre la veritable
sobirania de cada nació constitutiva van sorgir després de l'adhesió del Regne
Unit a la Unió Europea.
El país no té un sistema jurídic únic, ja que va ser creat
per la unió política dels països anteriorment independents i l'article 19 del
Tractat de la Unió de 1707 garanteix l'existència per separat del sistema legal
escocés. Avui en dia, el país té tres diferents sistemes jurídics: el dret
d'Anglaterra, el dret d'Irlanda del Nord i la llei escocesa. A l'octubre de
2009, els recents canvis constitucionals van portar amb si la creació d'una
nova Cort Suprema per assumir les funcions d'apel·lació de la Comissió d'Apel·lació
de la Cambra dels Lores.El Comitè Judicial del Consell Privat és el tribunal de
apel·lació més alt per a diversos països independents de la Mancomunitat, els
territoris d'ultramar i les dependències de la Corona británica.
Les Forçes Armades
Les forces armades del Regne Unit,
conegudes com les Forces Armades britàniques o Forces Armades de Sa Majestat, i
de vegades de forma oficial com les Forces Armades de la Corona, 1 abasta una
marina de guerra la Marina Real Britànica un exèrcit l'Exèrcit britànic i una força
aèria . El seu Comandant en Cap és el monarca britànic, perquè són seves, en
total les forces armades britàniques compta amb 512.630 combatents.
El 2010, l'exèrcit britànic va reportar que comptava amb
197.840 militantes.A part, hi ha els cossos de les Forces Especials del Regne
Unit, les Forces de Reserva i les Forces d'Auxili Real. Amb això, la xifra de
soldats s'eleva a 435 500, incloent al personal actiu i de reserva. Tot i les
capacitats militars del Regne Unit, una política recent sobre qüestions de
defensa assumeix que "les operacions més exigents" podrien dur-se a
terme com a part d'una coalición.89 Deixant de banda la intervenció a Sierra
Leone, les operacions en Bòsnia i Hercegovina, Kosovo, Afganistan i l'Iraq
poden ser preses com a precedents d'aquesta política. De fet, l'última guerra
en què l'exèrcit britànic va lluitar pel seu propi compte va ser durant la
guerra de les Malvines el 1982, en la qual van derrotar a l'Exèrcit Argentí.
L'organització del govern local a Anglaterra és complexa, a
causa de que la distribució de funcions varia d'acord a les disposicions
locals. La legislació local es duu a terme pel Parlament britànic i el govern
del Regne Unit, perquè Anglaterra no compta amb un parlament descentralitzat.
El nivell superior de les subdivisions d'Anglaterra són les nou oficines
regionals de gobierno. Des de 2000, la regió de Londres compta amb una
assemblea electa i amb un alcalde, després del gran suport donat a aquesta
proposta en el referèndum de Londres de 1998. Es pretenia que les altres
regions també comptaran amb la seva pròpia assemblea regional, però el rebuig a
aquesta idea en un referèndum realitzat el 2004 a la regió Nord-est
d'Anglaterra va detenir la reforma.Per sota del nivell de la regió, Londres es
conforma per 32 municipis i la resta d'Anglaterra té consells de districte i
diputacions o autoritats unitàries. Els regidors són elegits per sufragi
directe, mitjançant vot senzill o per bloque.
El govern local d'Escòcia es divideix en 32 àrees de
consells, que tenen una àmplia variació tant en grandària com en població. Les
ciutats de Glasgow, Edimburg, Aberdeen i Dundee són àrees de consell especials,
així com l'àrea de consell de Highland, que inclou una tercera part de la superfície
d'Escòcia, però només poc més de 200 000 persones. El poder conferit a les
autoritats locals és administrat pels regidors elegits, que són actualment
1222.107 Les eleccions es duen a terme per vot únic transferible, mitjançant
eleccions en bloc de tres o quatre regidors.
Cada Consell elegeix
un administrador o un coordinador general per presidir les reunions del Consell
i per actuar com el representant de la zona. Els regidors estan subjectes a un
codi de conducta imposat per la Comissió de Normes per a Escocia.108
L'organització representant dels funcionaris locals és la Convenció d'Autoritats
Locals Escoceses.
Des de 1973, el govern local a Irlanda del Nord s'organitza
en 26 consells de districte, en on se celebren eleccions de vot únic transferible,
per triar representants amb poders limitats a serveis, com ser la recol·lecció
de residus i el manteniment de parcs i llocs públicos.No obstant això, el 13 de
març de 2008, el poder executiu va proposar la creació d'onze consells nous per
reemplaçar el sistema actual i les pròximes eleccions locals es postergaran
fins al 2011 per facilitar aquest proceso.Finalment, el govern local a Gal·les
consta de 22 autoritats unitàries, incloent les ciutats de Cardiff, Swansea i
Newport, que són autoritats unitàries independientes. Les eleccions se celebren
cada quatre anys per sufragi directo.L'Associació del Govern Local de Gal·les
representa els interessos de les autoritats locals galesas.
La moneda
Geografia
El Regne Unit té 243.610 km² d'superficie.1 119 que
comprenen la illa de Gran Bretanya i la part nord-oriental de l'illa d'Irlanda
(Irlanda del Nord) i altres illes més petites. El país es troba entre l'oceà
Atlàntic i el mar del Nord, a 35 quilòmetres de la costa nord-oest de França,
de la qual es troba separat pel canal de la Mancha.
Gran Bretanya se situa entre les latituds 49 °.. Quan es
mesura directament de nord a sud, la Gran Bretanya mesura poc més de 1100
quilòmetres de longitud i poc menys de 500 quilòmetres en la seva part més
ampla. No obstant això, la major distància entre dos punts a l'illa és de 1350
quilòmetres entre el final de la terra a Cornualla (prop de Penzance) e John o
'Groats en Caithness (prop de Thurso). Irlanda del Nord comparteix una frontera
de terra de 443 km amb la República de Irlanda.
Anglaterra acapara poc més de la meitat de la superfície total del Regne Unit, amb 130 410 kilòmetres quadrats de superfície. La major part del país consisteix de terres baixes, amb una mica de terreny muntanyós a la zona nord-oest, on es troba la línia de Tees-Exe, entre les muntanyes de Cumbria i les muntanyes Peninos. La muntanya més alta de la regió és Scafell Pike i s'ubica dins d'aquesta zona. Els principals rius i estuaris d'Anglaterra són el Tàmesi, el Severn i el Humber.
Escòcia representa menys d'un terç de l'àrea total del Regne
Unit, cobrint 78.772 quilòmetres quadrats; 120 aquesta xifra inclou les gairebé
vuit-cents illes, 121 que majoritàriament es troben a l'oest i al nord de la
Gran Bretanya, destacant les Hèbrides, les illes Orcades i les illes Shetland.
La topografia d'Escòcia es distingeix per la falla de les Highlands, que
travessa el territori escocès de Helensburgh a Stonehaven. La falla separa les
dues principals regions escoceses: les terres altes del nord i oest i les
terres baixes del sud i est. La regió muntanyosa conté la majoria de les
muntanyes d'Escòcia, incloent el Ben Nevis, que amb els seus 1343 msnm, és el
punt més alt a les illes Británicas.Les terres baixes, especialment la franja
estreta de terra entre el fiord de Clyde i el fiord de Forth coneguda com el
"Cinturó Central", són més planes i en elles es troba la majoria de
les comunitats escoceses, incloent Glasgow, la ciutat més gran de la regió, i
Edimburg, la capital i centre polític del país.
Gal·les ocupa menys d'una desena part del total de l'àrea
del Regne Unit, cobrint sols 20 758 kilòmetres quadrats. Gal·les és
principalment muntanyenca, encara que la zona sud és menys muntanyosa que el
nord i el centre. Per això, les principals zones industrials estan a Gal·les
del Sud, formades per les ciutats costaneres de Cardiff, Swansea i Newport. Les
muntanyes més altes són les Snowdonia, on es troba el pic més alt de la regió:
el Snowdon amb 1085 msnm. Les catorze (o quinze) muntanyes més altes de Gal·les
sobrepassen els 914,4 metres (3000 peus) i es coneixen comunament com les
"Gal·les 3000 s" . Hi ha diverses illes que s'estenen davant dels més
de 1200 km de costa, la més gran d'elles és Anglesey (Ynys Môn), situada al
nord-oest del país.Irlanda del Nord acapara sols 14 160 quilòmetres quadrats i
el seu territori és majoritàriament muntanyós. Es troba separat de l'illa
britànica pel mar d'Irlanda i el canal del Nord. El pic més alt d'aquesta regió
és el Slieve Donard , localitzat a les muntanyes de Mourne. A Irlanda del Nord
es troba el Lough Neagh, que amb els seus prop de 388 quilòmetres quadrats, és
el cos d'aigua més gran en el Regne Unido.
Clima
El Regne Unit té un clima temperat i un clima oceànic amb
abundants pluges durant tot el año.119 La temperatura varia amb les estacions,
però poques vegades cau per sota de -10 ° C, o s'eleva per sobre dels 35 ° C .
El vent predominant prové del sud-oest, portant amb si el clima humit i càlid
des de l'oceà Atlántico.La part oriental es troba més protegida d'aquest vent i
per tant té un clima més sec. Els corrents atlàntiques, escalfades pel corrent
del Golf, fan que els hiverns no siguin tan severs, especialment a l'oest, on
els hiverns són humits. Els estius són més càlids al sud-est d'Anglaterra, sent
la part més propera al continent europeu, i més frescos a mesura que s'avança
cap al nord. Les nevades ocorren durant l'hivern i la primavera, encara que les
nevades intenses poques vegades cauen a les terres baixes.
Economia
L'economia del Regne Unit es compon (en ordre descendent de
mida) de les economies d'Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord. Basat
en les taxes de canvi del mercat, el Regne Unit és la cinquena economia més
gran del món i la segona més gran a Europa després d'Alemanya, per davant de
Francia.
La Revolució Industrial es va iniciar al
Regne Unit, en un procés on es va donar una gran concentració de les indústries
pesades en tot el país, com la construcció naval, l'extracció del carbó, la
producció d'acer i la indústria tèxtil. L'extensió de l'Imperi va crear un
mercat exterior enorme per als productes britànics, permetent que la nació
dominés el comerç internacional al segle XIX. Més tard, com li va passar a
altres economies industrialitzades, juntament amb el declivi econòmic després
de les dues guerres mundials, el Regne Unit va començar a perdre el seu
avantatge competitiu i la indústria pesada va disminuir. Tot i que la
fabricació segueix sent una part important de l'economia, el 2003 només
representava una sisena part dels ingressos del país.
La indústria automobilística és una part important del
sector manufacturer, tot i que ha disminuït amb el col·lapse del MG Rover Group
i actualment la major part de la indústria és propietat estrangera. La
producció d'avions civils i de defensa és liderada per BAE Systems, el major
contractista de defensa en el món, i per la firma europea el propietari de
l'Airbus. Rolls-Royce té una part important del mercat mundial de motors
aeroespacials. La indústria química i farmacèutica són importants al Regne
Unit, ja que les companyies britàniques de GlaxoSmithKline i AstraZeneca són la
segona i sisena empresa farmacèutica més grans del món, respectivamente.
No obstant això, durant les últimes dècades el sector
terciari va augmentar considerablement i ara produeix prop del 73% del PIB.El
sector de serveis està dominat pels serveis financers, especialment bancs i
asseguradores. Això fa a Londres el centre financer més gran del món, ja que aquí es troben les seus de la Borsa de
Londres, el London International Financial Futures and Options Exchange i el
Lloyd 's of London; a més de ser el líder dels tres "centres de
comandament" de l'economia mundial .
A més, compta amb la major concentració de sucursals de
bancs estrangers al món. En l'última dècada, un centre financer rival de
Londres ha crescut a la zona de Docklands, on l'HSBC, el banc més gran del món,
i el Barclays van reubicar les seves seus. Moltes empreses multinacionals que
no són de propietat britànica han triat Londres com el lloc per a la seva seu
europea o estrangera: un exemple és la firma nord-americana de serveis
financers Citigroup. La capital d'Escòcia, Edimburg, també és un dels grans
centres financers de Europa i és la seu del Royal Bank of Scotland Group, un
dels bancs més importants del món.
El turisme és molt important per a l'economia britànica. Amb
els més de 27 milions de turistes que van arribar al país el 2004, el Regne
Unit està classificat com el sisè destinació turística més important en el
mundo.Londres, per un marge considerable, és la ciutat més visitada al món amb
15 , 6 milions de visitants en 2006, per davant de Bangkok (10,4 milions de
visitants) i de París (9,7 milions) Les
indústries creatives van aportar el 7% del PIB de 2005 i van créixer a una taxa
mitjana anual del 6% entre 1997 i 2005.
La línia de pobresa relativa al Regne Unit es defineix
comunament per sota del 60% de l'ingrés mitjana. Entre 2007 i 2008, el 13,5
milions de persones, és a dir, el 22% de la població, vivien per sota d'aquesta
línia. Es tracta d'un dels nivells de pobresa relativa més alts entre els
membres de la Unió Europea. Després de prendre en compte els costos de
l'habitatge, es va demostrar que en el mateix lapse 4 milions de nens, el 31%
del total, vivien en llars que estaven per sota de la línia de pobresa. Això
representa una disminució de 400 000 nens comparat amb el període entre 1998 i
1999.
Cultura
La cultura del Regne Unit, també anomenada "cultura
britànica", pot ser descrita com el llegat de la història d'un país
insular desenvolupat, una gran potència i també com el resultat de la unió
política de quatre països, cadascun conservant els seus elements distintius de
les tradicions, costums i simbolismes. Com a resultat del domini de l'Imperi
britànic, la influència de la cultura britànica es pot observar en l'idioma,
les tradicions, els costums i els sistemes jurídics de moltes de les seves
antigues colònies, com Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, Índia i els Estats
Units .
Energia
El consum d'energia elèctrica al país puja
a 345 800 milions de kWh anuals, sent el 12è país amb major consum
d'electricitat en el mundo. No obstant això, produeix 1,54 M de barrils de petroli diaris i 69, 9 milions de m³ de gas
natural anuales. Actualment, la major part de l'energia elèctrica prové de
fonts no renovables, principalment del carbó i petroli. Això ha fet que el
govern comenci a implementar mesures per reduir la dependència dels
combustibles fòssils en matèria de producció d'energia i es pretén que per al
2020 el 40% de l'electricitat provingui de fonts d'energia alternatives com la
solar, l'eòlica i la mareomotriz.El Regne Unit té una petita reserva de carbó,
juntament amb reserves importants, però en contínua disminució, de gas natural
i petróleo.S'han identificat uns 400 milions de tones de carbó al país. El
2004, el consum de carbó total (incloent les importacions) va ser de 61 milions
de tones, permetent al país ser autosuficient
en carbó per només 6,5 anys, encara que amb els nivells de l'extracció actual,
el període augmenta a 20 años.Una alternativa a la generació d'energia
elèctrica amb carbó és la gasificació del carbó subterrani (GCS). La GCS és un
sistema que injecta vapor i oxigen dins d'un pou, on s'extreu gas del carbó i
empeny la barreja de gasos a la superfície (un mètode d'extracció de carbó amb
emissions de carboni potencialment baixes). Després de la identificació d'àrees
terrestres que tenen el potencial per a la GCS, les reserves de gas es calculen
entre 7 mil milions i va 16000000000 de toneladas. Basat en el consum de carbó
actual al país, aquests volums representen reserves que podrien durar entre 200
i 400 años.
.jpg "Ver imagen de origen")
